Divendres 17:15, el Cadet Verd estava convocat a les portes de Vedruna per emprendre el viatge cap a Andorra i participar al TIM que es duia a terme al llarg de tot el cap de setmana. Era el primer torneig que aquest equip feia fora de casa, dormint amb hotels sense els pares i les mares i feia mesos que tots ho esperàvem.

Els entrenadors no comencen bé i ja arriben tard… però un cop tots preparats arrencaven els cotxes i tres horetes de camí ens esperaven abans d’arribar al nostre destí: Hotel Panorama.

Un cops arribats a l’hotel, tocava instal·larnos, sopar i descansar per iniciar els partits dissabte pel matí.

Perdó, he dit DES-CAN-SAR??? Què és això al Tim Andorra?? Anàvem a Andorra a passar-ho bé i el missatge estava clar: Havíem de gaudir de cada segon, dins i fora la pista. A l’hotel, al bus, pel carrer, de dia o de nit, sols o acompanyats!

Així que la primera nit passejada per Andorra cantant i cridant als 4 vents, saltant i ballant i, un cop arribats a l’hotel, Trivial de bàsquet! Va quedar clar que alguns a part de jugar, poc més saben de bàsquet, altres dominen la NBA i flaquegen en el bàsquet europeu, el reglament no és una cosa que dominem, però, per sort, algú que altre domina el bàsquet a tots els nivells! Martí, Óscar, Sergi i Gerard van proclamar-se campions. El premi… encara l’esperen!

Tocava anar a dormir, tot i que alguns que altres no sé si ho van fer gaire… i l’endemà a les 8:15 dempeus i a esmorzar. El primer partit era a Encamp a les 11 del matí. L’autocar ens portava cap allà i el xòfer ja va saber que seria difícil no agafar un bon mal de cap amb els càntics i la música que els “sonats” de Vedruna no paraven de cantar i posar a tot volum per l’altaveu que ens acompanyava a tot arreu.,

Un cop al pavelló, tocava esperar el nostre torn. Primer animant als equips rivals i després fent un escalfament en condicions.

El partit era contra el Sant Fruitós “A”. Un molt mal inici de partit (14-2), ens va condemnar a anar tot el partit a remolc. S’ha d’aprendre a no infravalorar el rival abans de començar, ja que dintre pista no hi ha rival petit i menys si el teu equip deixa de ser el que ha estat al llarg de tot l’any. Tot i una segona part més prometedora, la remuntada no va ser possible i ens tocava anar per la part del quadre dels perdedors d’aquesta primera eliminatòria.

Després d’aquest partit tocava reflexionar i van aparèixer els primers dubtes i decepcions, fins i tot algun que altre plor. Però tocava aixecar els caps, el torneig acabava de començar i havíem de seguir divertint-nos plegats. Com si de semiprofessionals es tractés, després del partit tocava sessió de bany i massatge. Així, que vam anar a la piscina de l’hotel i alguns van aprofitar per fer una mica de jacuzzi.

A la piscina vam fer el nostre “amic particular”, en Dani. Un treballador de l’hotel que ens seguia allà on anàvem, feia bona feina d’espia i que des del primer segon el vam tenir a sobre nostre. I “patapam” va aparèixer allà i ens va posar mil i una excuses per fer-nos marxar d’allà.

No ens va quedar més remei que fer-li cas, però com era l’hora de dinar vam anar a agafar forces pel partit de la tarda.

Al menjador, tothom imagina que és el lloc on menjàvem, i està clar que això ho fèiem, però també era el moment que algun que altre aprofitava per fer miradetes, salutacions i creuar alguna que altra paraula amb noies d’altres equips que ens acompanyaven en el nostre saló.

Una mica de temps lliure per descansar, xerrar i a les 16 de la tarda convoctòria per fer xerrada de reflexió sobre el que havia succeït aquell matí en el partit i, d’aquesta manera, evitar que es pogués tornar a repetir.

Excés de confiança, poca concentració, no sortir a tope, deixar de creure en la defensa com la clau del nostre joc… van ser idees que van sorgir. Sabíem que tocava millorar i que estava molt bé gaudir de l’estada a Andorra, però a pista havíem de posar-nos el mono de treball i competir millor. Esperàvem a la tarda vers el Viladecans Verd posar en pràctica les coses que havíem parlat.

El partit de la tarda el vam començar bastant més actius, però seguíem amb moltes badades i errors de concentració que no ens permetien pressionar com volíem i, a més, ens feien fer errades descomunals sota els aros. A la mitja part, va arribar la meva gran bronca. De les que ja no m’agrada fer, però, per desgràcia de quan en quan toca fer, i a la segona part vam semblar un altre equip. Corríem, lluitàvem, pensàvem, pressionàvem… i així va arribar la nostra primera victòria a Andorra, que ens donava el pas a les semifinals.

L’alegria va tornar a aparèixer a les nostres cares. Els càntics tornaven a ressonar pels carrers d’Andorra i només esperàvem que el Barça ens dongués l’alegria de la nit guanyant la Copa del Rey. Això sí, teníem l’aneguet lleig de l’equip entre nosaltres. El típic que sempre ha de donar la nota i animar al València com si no hi hagués un demà. L’anticuler número 1. No podia ser ningú més que l’Enric.

Vam sopar ràpid i a les 21 tot preparat a l’habitació per veure la final. Els 3 o 4 que el futbol no els hi agrada, van aprofitar per anar a passejar i visitar altres hotels…. es veu que “lligar” ara es diu passejar…

El resultat no va ser l’esperat, però ràpidament vam desconnectar del futbol i vam anar a tombar una mica per Andorra. Tocava tornar a cridar les nostres cançons, aquelles que ens han fet ser únics durant el cap de setmana i que han estat l’enveja de molts equips.

Vaig explicar alguns acudits per animar la troca, vam jugar a la mosca i algun que altre clatell va quedar ben vermell i vam anar a l’hotel a xerrar i a explicar-nos les nostres coses. Va ser un moment de màxima confiança entre tots els de l’equip. Moments d’anècdotes, de confessions, de riures, de més riures, de fer equip! Perdó, puc garantir que fa setmanes que som un equip, poder tant van ser moments de demostrar que som un EQUIP! Va ser una estona que mai oblidarem i que sempre guardarem per nosaltres.

Després ja vam anar a dormir, estàvem ben morts i l’endemà tocava matinar més, ja que a les 10 ens esperava l’UESC a Encamp un altre cop.

Diumenge matí… abans d'esmorzar tocava fer-nos la maleta… el moment que tots més odiem d’un viatge! Per la mandra que fa, perquè sempre hi ha alguna cosa que no hi cap o que et deixes, i el pitjor… significa q això s'acaba! Però el dia que ens quedava no el volíem desaprofitar.

A l’esmorzar cares de son i cansament, però hi havia gana. Els croissants de xocolata, els frankfurts i els ous remenats feien acta de presència en gairebé tots els plats. Algun que altre cafè per acabar de despertar i buscar alguna penyora pel perdedor de la pinça!

A l’autocar en Randy va animar la festa. Per un moment no sabíem si estàvem anant cap a Encamp, endinsats a la República Dominicana o enmig d’una discoteca de Barcelona. El reggaeton, el rap i el dembow es van apoderar del bus.

Un cop al pavelló ens esperava una doble cita! Semifinals vs l’UESC i al finalitzar final del concurs de tir també contra l’equip de Sant Cugat. Aquesta final va ser inesperada. El dia abans per la nit ens arribava per whatsapp la notícia i és que la punteria de tot l’equip i especialment la cistella inversemblant del Jaume des del mig camp ens van permetre tenir l’honor de competir en aquesta final.

El partit va seguir el ritme marcat la tarda anterior i, mica en mica, vam anar obrint diferència en el marcador. Al tercer quart vam acabar de trencar el partit i la victòria ja no se’ns va escapar. Estàvem classificats per la final. El Joventut les Corts A ens esperava. Un rival conegut ja que ens havíem trobat en aquesta fase regular de la temporada, amb dues victòries al nostre favor.

La final de tir era el següent pas i l’UESC un altre cop el nostre rival. En Jaume, l’Adri i en Randy ens van representar en aquest duel i , tot i fer-ho molt bé, aquest cop l’UESC ens va guanyar. Això sí els dos equips ho vam celebrar i el camí de tornada amb ells a l’autocar va ser una autèntica festa! No només cantàvem nosaltres sinó que vam aconseguir que ells també ens animessin i, com no podia ser d’una altra manera, alguna cançó al seu favor també els hi vam dedicar. Per acabar el duel, faltava la cita amb la màquina de donar cops de puny que hi havia a la recepció. Vam xalar una estona més amb ells i d’allà directes a la piscina ens vam anar!

I sabeu qui ens va aixafar la festa o… qui ens la va animar? En Dani, el nostre amic de l’hotel! Allà preparat estava per controlar tots i cadascun dels nostres moviments, per veure com ens posàvem a l’aigua, si esquitxàvem o no, si ens recolzàvem a una banda o l’altra de la piscina i jo diria que, fins i tot, si respiràvem o deixàvem de respirar! Al final no vam aconseguir la nostra fita de poder estar a l’aigua fins l’hora d’anar a dinar, ja que en bo d’en Dani ens va fer sortir de la piscina abans de l’hora prevista. Però la foto pel record ja la teníem feta!

Les famílies ja ens havien recollit les maletes. Ara només faltava dinar i tornar ràpidament cap a Encamp per jugar la final …. a les 15!!!

La final va ser estranya: sense aigua, sense llums, sense ningú de la organització, amb l’equip mig mort de cansament, amb lesionats… i el Joventut les Corts va fer bona la frase que diu: A la tercera va a la vençuda! Aquest cop ens va guanyar. No estàvem ni podíem estar contents pel partit, però el torneig havia significat molt més que aquests quatre partits, per tant, no podíem perdre temps en lamentacions. Tocava aixecar el cap i anar a l’entrega de premis i trofeus.

                                                                                                                                                                               


D’aquí fins al final, recordar moments, fer les últimes bromes, veure els dos entrenadors fer el pallasso dintre la pista durant l’entrega de premis, recollir les medalles i la copa, fer la foto de família i tornar cap a casa … amb la sensació que si no haguessin estat 48 hores de torneig sinó 1 bona setmaneta ningú hagués dit res.

Aquestes han estat les sensacions de cada jugador de l’equip:

Óscar: “ Hem gaudit aquest torneig com mai ho havíem fet tot l’equip junt. Hem jugat passant-ho bé i practicant coses noves. Hem gaudit fora pista, l'hem liat i ha estat la p****a. Ha sigut el primer cop que fem una cosa així i ho hem gaudit com mai. Moltes gràcies Willy i Enric per portar-nos al torneig. Que ningú lligués ha estat una vergüenzzzza, però ho hem passat de conya.”

Jaume: “És el primer torneig que hem fet tot l’equip i us asseguro que heu deixat el llistó molt alt. Ha estat un finde increible, ja sigui pel bàsquet o cantant pel carrer. També ens ha reforçat molt com a equip i per adonar-nos que junts som molt grans. Sense dubte que ho repetiria.”

Dani: “Portàvem des d’abans de Nadal esperant el torneig amb molta il·lusió i amb les expectatives molt altes i cal dir que les hem superat per molt. Hem demostrat se un equip de veritat junts i fins el final.”

Gerard: M’ho he passat molt bé, tant a pista com a fora. I crec que aquest torneig ens ha reforçat com a equip, a tenir més confiança els uns amb els altres. Per últim estic molt agraït a tots perquè aquest ha estat un dels millors records que tinc del nostre equip i del bàsquet en general.”

Randy: “Solament puc donar moltíssimes gràcies per ser com sou. M’enrecordaré tota la meva vida d’aquest finde, inoblidable!”

Bernat: “Ha estat una de les millors experiències que tinc i tindré com a jugador. Crec que tots ho hem disfrutat moltíssim i ha anat molt bé per millorar com a equip i conèixer-nos millor. També hem vist que quan volem som un equip capaç de competir contra qualsevol.”

Martí: “ Per mi sense cap mena de dubte ha estat un dels millors caps de setmana dins i fora la pista. Dintre hem demostrat que si volem i ens esforcem podem i fora per tot el que hem viscut, com l’hem liat, el bon rotllo que hi havia, pel carrer cridant, els jocs que hem fet. Això s’ha de repetir!!”

Quim: “ Ha estat un cap de setmana d’unió entre tots els de l’equip. Personalment he pogut conèixer a fons a alguns de l’equip. He rebut confiança i he confiat amb tots els jugadors i també per part dels entrenadors. I ens ha permès veure com estem d’units com a equip.”

Marc: “Ha estat una experiència nova per nosaltres, ja que mai havíem fet un torneig així. També ha estat una bona experiència que tots haguem estat junts el cap de setmana com un equip, i que haguem competit fins a l’últim segon de cada partit. Haver jugat tants partits també ha estat guapo, llàstima de la meva lesió, ja que m’hagués encantat també jugar-los.”

Sergi: “Ha estat una experiència brutal. Hem compartit molt bons moments i ens ho hem passat genial dins i fora la pista. Per a mi també ha sigut com una nova manera de jugar a bàsquet, és a dir, fora de la lliga. Per últim, per a mi jugar al costat de tots els companys i tenir aquest parell d’entrenadors m’omple de satisfacció.”

Adrià: “Ha sigut una molt bona experiència. Hem viscut moments bons i moments dolents, tot i que els bons superen per bastant als negatius. No tant pel bàsquet sinó per l’experiència com a persona ja que qualsevol altre equip no estaria cantant pel carrer o al bus o no l’hauria liat tant a la piscina, que al final són els moments que més t’enrecordes.”

Enric: “Primera experiència com a entrenador en un torneig i ha estat espectacular. Serà difícil de superar algo així. Moltes anècdotes i moments que recordarem sempre. S’ha fet molt curt per tots i això és una molt bon senyal. M’encanta veure com un EQUIP d’amics de tota la vida disfruta tant dintre i fora la pista”.

Guillem: “Veure disfrutar i gaudir així l’equip m’omple de satisfacció. No sé si al llarg de l’any hauré aconseguit fer-los millorar o no com a jugadors i persones, però veure’ls així de feliços durant molts moments del torneig ja em fa sentir molt content. Han estat molts mesos esperant Andorra i se m’ha passat volant. Hagués pogut durar quatre o cinc dies més que segur que no se m’hagués fet llarg. Espero que aquesta primera experiència en un torneig fora de casa els hi hagi molat! Gràcies una vegada més per la confiança transmesa per tots els jugadors, per compartir anècdotes i jocs i fer-me sentir a vegades com un nen més!”.

#SOMVERDS